Feia dies que no trepitjava Montserrat, potser des de l'hivern, només veure la rocosa des de la carretera ja se't encongeix el cor. Continua sent una passada, un lloc meravellós, majestuós, que incita a la reflexió.
Aparquem el cotxe i m'adono que és la mateixa zona on havia estat quan vaig fer l'aresta del vent. Somric perquè m'aboca records.
 |
| El Castell (banda esquerre) |
|
|
|
|
Caminadeta curteta, res a veure amb la del dia anterior a Sant Llorenç ... (Cal portar samarreta de recanvi o bé pujar-hi sense). Bé, som a puesto: descarreguem, mirem les vies (de baix a d'alt, intentant visualitzar cada recorregut a través de les xapes) i es contrasten amb les anotacions de la nit del lloro. En breu es comença: et fas el vuit, et poses els peus i t'impregnes les mans de magnesi, a la vegada que fas respiracions profundes i t'autoanimes.
Només realitzar el primer moviment, el primer contacte amb la roca i col·locar peus ja t'adones que allò és el que més t'agrada: desplaçaments de mans, peus, acompanyats de força i d'estratègia de cos i ment. Apassionant, miraculós veure com d'una pressa vas a l'altre, com palpes la roca, mentre estàs agafada de res i de tot, amb els ulls s'esdevé la primera tria, descartant el que no serveix, la intuició t'ajuda a fer el camí , però al final són les mans i els peus que sempre troben a on agafar-se. En aquests moments s'atura tot, no hi ha temps, no es pensa en res, no hi ha ningú, no necessites res, ets tu i el teu cos, a vegades ni tant sols penses a on has d'anar simplement puges i puges fluint, sense buscar res, però un cop a d'alt t'adones que t'ho emportes tot.
Una altre cosa que em té sorpresa és la superació del llindar del dolor, descobreixo que és un entrenament i una gratificació a la vegada.
Comentaris que acompanyaran la jornada: aquesta està reequipada, la pedra està sobada, aquí hi ha magnesi, passa la cinta a la primera xapa, fa comba, és el xicle, pilla, trobaràs un bidit, una regleta, una patata, els cantos ... què difícil se'm fa entendre tot el que veuen ...
 |
| L'entrenament va ser fer un 6c i un 7a |
 |
| Ni sabia que tenien aquest grau, es tractava de pujar i disfrutar amb els moviments |
Vaig notar que em costava fer-les i que havia de mirar-m'ho molt bé, eren passos de bloc i s'havia de donar tot!! També he necessitat anar parant i recuperar força, controlar la respiració i dossificar l'energia, però un cop a d'alt, volia més. Realment el 7a s'ha notat, m'ha deixat impossibilitada, avui encara me'n ressenteixo, les tibades van ser fortíssimes, però va tornar a passar, quan millor em trobava la via s'acabava.
Merci company per la bona estona passada !!!!
